La via de lextinció del desig no és idònia, perquè el desig és una dimensió constitutiva de lésser humà i en intentar extirpar-lo es nega, immediatament, la condició humana. Podem, això sí, administrar els desigs, jerarquitzar-los i alliberar-nos de molts objectes de desig, però mai del mateix desig. També és fútil oferir objectes finits per sadollar aquest desig infinit. Aquest és el gran parany del materialisme comunista. Lexperiència de la mancança persisteix. Res no omple el pou, res no satisfarà totalment. El desig infinit anhela un Tu infinit. El cor roman inquiet, mentre no reconeix aquest Tu infinit que, com diu sant Agustí dHipona, és lúnic que pot aquietar-lo definitivament. Aquest Tu es fa present a través dels altres, en la trobada interpersonal, però duna manera plena en leucaristia, aliment per al desig infinit.
