¿Fins a quin punt és lícit parlar de Déu, atribuir-li textos, doctrines, voluntats, identificar-lo amb determinades persones, descriure'n els atributs? A la llum del segon manament, ¿tota paraula sobre Déu no és, potser, una blasfèmia? La gran temptació de totes les elits religioses és instrumentalitzar la divinitat: atribuir a Déu dèries humanes fent-les passar per divines. D'aquesta manera, Déu es converteix en una font de legitimació. El segon manament constitueix una càrrega en profunditat contra els perills de la religió llançada des del cor mateix de la religió. No és la crítica de la religió exposada des de fora de la religió després de segles de transmissió i desgast. Al contrari: és el segon dels «manaments de Déu», establert per la tradició eclesiàstica sobre la base dels textos bíblics. És la religió advertint-nos dels perills de la religió mateixa. És la religió recordant-nos que, com deia Duch, és capaç del millor i del pitjor: també del pitjor. Per sospitar dels discursos religiosos, dels perills de l'ús d
